RECORDANT.

Fá  més d'un mes que estic a casa confinada, per el ditxós virus maligne, coronavirus o COVID-19.
Es propaga ràpidament i encara més, a les persones grans. Es considera, per l'edat, que sóc una persona gran, encara que no tinc cap patologia, si no compto amb el lumbago i mal d'esquena.
Estar a casa està bé, no em falta de res i els meus fills són molt estrictes i de moment no em deixen sortir i a més, el meu net Edgar,  em fa la compra. 

El dimarts passat, des la farmàcia em va trucar per dir que la farmacèutica  em portaria el paquet (però no obris la porta àvia!) A les dues de la tarda, va trucar a baix  la Montse, la apotecària, portant les poquetes medicines que necessito. Ella em va demanar que obrís (no passa res, porto un desinfectant). Semblava un marcià, tan ben equipada i amb un esprai, va esquitxar tot el que va poder i a mi també.

Amb tot aquest confinament, no acabo de concentrar-me i el que mes recordo es la meva mare a Manacor, Mallorca. Era una persona entranyable. Doña María Perelló Tries. No havia estudiat música, però la música la tenia a ella i sempre cantava, mentre anava ocupada amb les feines de la casa.
Ella volia que les seves filles toquessin el piano i les meves germanes Margot i Assumpta van començar a aprendre solfeig, amb una professora que es deia Juana Mora, parenta del meu pare per part de l'oncle Francesc Forteza. A casa teniem un piano vell que era de les tietes que havien entrat a un convent per monges. Jo el ser la petita de la casa, només vaig conèixer la tieta Catalina que era de clausura a Cistierna, on allà es deia "Sor María Beatriz del niño Jesus".

 El piano vell, va esser molt ben aprofitat i les meves germanes anaven avançant i jo també volia, només tenia 8 anys, però no podia esperar més. M'agradava sentir-les. Jo volia ésser igual. 

Demà seguiré amb un altra entrada. 

A les 7'30 tinc una vídeoconferència amb tots els fills i nets. 

FINS DEMÀ. 

24- 3 -2020
La meva mare (sa mamà) a la que jo enyoro tant, per les tardes s'asseia a la camilla de la saleta, on hi havia el piano, i ens deia... me voleu donar un concert? i hi anavem les tres, contentes de que algú ens escoltés. 

Cada una volia ser la primera, encara que no sabiem, que sa mamà ho feia per escoltar-nos i el  mateix temps, estudiéssim. El meu pare estava a l'habitació del primer pis i si sentia una nota falsa, sentíem tres copets de bastó, que ja sabíem lo que volia dir. 

Quina cosa més bella!