SEGUIM RECORDANT.

Diumenge 26 abril- 2020
Era molt joveneta, quant vaig conèixer, Ricard Pèrz Alcaraz; ell vivia a Barcelona i jo encara estava a Manacor, amb els meus pares i germans que érem vuit i una nena que va morir als set anys, de meningitis epidèmica. Jo no estava tan enamorada com ell, però  s'el veia molt bona persona i també  vaig acabar, com ell, enamorada. La meva germana Assumpta, es va casar 4 anys abans que jo i ja vivia a Barcelona i després a Sant Cugat. Jordi Casamor, el seu marit i el Ricard, treballaven a "La Caixa" i éren amics, per això, les vacances d'estiu, les passava a Barcelona a casa de Jordi i Assumpta i així poguer veure al Ricard. Ell anava a Manacor, Mallorca, les vecances de Nadal i ens tornavem. Ens anavem coneixent el mateix temps que jo ajudava a la meva germana, amb els seus petits fillets, bé, els pocs ratos que el Ricard no estav

a, perquè cada dia m'anava a buscar i em portava a conèixer Barcelona, LA FONT DEL GAT, LA SAGRADA FAMÍLIA, LA PEDRERA... no paràvem de passejar. Assumpta tenia un piano que també anava practicant, recordo, que quant faltava poc, perquè el Jordi arribes a l'hora de dinar, ella l'esperava, interpretant boniques cançons, una d'elles era la dança de Tchaikowski, que a vegades ara toco jo. Seria l'any 1956 i s'els veia una parella enamorada i entrenyable que ja tenien dos petits maquíssims. Amb aquell piano jo també vaig fer els meus pinitos i Assumpta i jo acompanyàvem el Ricard, cantant cançons catalanes. Tenia veu de tenor i cantava amb molta musicalitat. Quins Temps! Temps d'anyorança.